“A algú que comença a atendre persones li diria que ha de poder transmetre tranquil·litat, pau i serenitat i, alhora, impartir coneixements”

“A algú que comença a atendre persones li diria que ha de poder transmetre tranquil·litat, pau i serenitat i, alhora, impartir coneixements”

Per Carla Cruells, responsable de Comunicació

 

Perfil: El Toni ha viscut el creixement de l’entitat, pràcticament des del seu origen, i ha evolucionat amb ella. El seu recorregut de 35 anys al CFP està marcat pel fet de que vingui del món de la fusteria, per les oportunitats que li va obrir habilitar-se com a Educador Social, l’any 2002, i pel seu caràcter i iniciativa.

 

L’origen

Quan vas entrar al CFP les persones que ateníeu eren de dos col·lectius, bàsicament, persones que convivien amb una problemàtica de salut mental i persones en risc d’exclusió social. Quin paper jugava l’aprenentatge d’un ofici com és la fusteria en la seva recuperació?

Nosaltres els hi oferíem un espai on podien venir per no estar al carrer i, a més, aprendre un ofici per poder cobrar un petit sou. Ells mateixos triaven si es quedaven i aprenien o bé si no podien sostenir-ho i marxaven. Els que es quedaven es formaven i després buscaven altres llocs de treball aconseguint integrar-se a la societat.

En quant als usuaris de salut mental, els hi oferíem el mateix, un espai, però la diferència era que el treball era el fil conductor per realitzar petites tasques i poder contenir-los psicològicament.

A banda de formar-los en fusteria. En què consistia la teva feina?

La meva feina consistia en prendre mides, fer pressupostos i, un cop aprovats, distribuir les tasques entre els diferent usuaris, donant les de més responsabilitat als usuaris de problemàtica d’exclusió social i, les més senzilles, als de salut mental. Bàsicament era una feina de contenció i formació.

També feien conjuntament els manteniments de parcs i jardins de les escoles bressol, on treballaven persones dels dos col·lectius. Recanviaven els llistons malmesos i en posaven de nous, que havien preparat prèviament fent un petit estoc per poder canviar-los el més ràpid possible.

També recordo que, en aquella època, un dels usuaris del SRC va aconseguir integrar-se fent el manteniment dels patis de les escoles bressol i la neteja dels vidres.

 

Educador Social al CRAE Mas Sant Jordi

Després de treballar amb adults durant anys, vas ser Educador Social al CRAE. Com vas viure aquest canvi personalment?

Va ser un canvi molt dur ja que vaig passar de veure els usuaris d’un col·lectiu que marxaven a casa a altres que, la seva situació familiar, no els permetia anar-hi.

També vaig passar de viure  els problemes puntuals d’algun usuari a posar-me de cap als problemes de tots el nois, famílies incloses, i conviure 365 dies 24 hores.

Va ser un nou aprenentatge, en tots els sentits, descobrir la quantitat de nois que van passar pel CRAE amb moltes famílies des estructurades i els problemes que comporta als infants que els hi generen frustració, tristesa i, a vegades, ràbia per no poder estar amb les seves famílies. Conviure amb els seus problemes dia a dia, setmana rere setmana genera als educadors situacions d’estrés.

Quines són les diferències més importants com a professional d’atendre a adults i a infants i adolescents?

La majoria de majors d’edat són persones amb malalties mentals. Són molt susceptibles al que diem i a com ho diem i s’ha de tenir molta cura a l’hora de treballar amb elles, sempre tenint en compte les seves característiques personals. Atenem, per exemple, a persones que conviuen amb psicosis, esquizofrènia, toc, TLP,TPI, trastorns bipolars i, últimament, estem veient com s’incorporen cada cop més persones amb TEA. El treball amb ells sol ser més de caràcter cognitiu, treball de prevenció de riscos per tal de poder identificar les seves problemàtiques i de seguida poder demanar ajuda o derivar-los a psiquiatria. També treballem aspectes quotidians com poden ser les habilitats socials i els hi oferim un espai per portar una rutina semblant a la laboral.

Per l’altra banda, tenim els joves adolescents que, per norma general, són persones en risc d’exclusió social. Per exemple,  els usuaris de Àrea Diürna, que són variats, poden ser  nouvinguts, persones que ens deriven de justícia, de serveis socials, etc. Sempre has d’estar atent i anticipar-te a ells doncs les seves característiques són molt personals i, en alguns casos, complicades de portar. A vegades hem hagut de fer contencions per agressions entre ells i vers nosaltres també.

I en el cas dels infants?

Els infants també generen moltíssima feina ja que nosaltres, els educadors, fem la feina que els seus pares i famílies no poden fer per diferents motius o situacions, a vegades de forma temporal o a vegades de forma inviable. Aquesta consisteix en donar-los una casa de forma temporal fins que els seus pares o famílies puguin tornar a fer-se càrrec d’ells. Mentrestant, els hi donem una educació i uns valors que els ajudin a formar-se com a persones, cuidem de la seva salut i de que tinguin un entorn el més semblant possible a una llar.

Ens podries explicar una cosa que et sorprengués d’atendre a aquest col·lectiu?

El més rellevant d’atendre adolescents eren els conflictes diaris entre ells en els quals haviem d’intervenir i, de vegades, ser estrictes amb ells i que, durant el temps que estaven amb nosaltres, érem vistos con una autoritat aconseguint el seu respecte. També que, al cap d’uns anys, alguns nois i noies de la Unitat d’Escolarització Compartida venien a agraïr-nos el treball que havíem fer amb ells. Sembla mentida però és unes de les coses que més em sorprenien.

Me’n recordo d’una noia que, en el seu moment, era molt desafiant amb els educadors i buscava contínuament el conflicte i nosaltres vam ser molt estrictes amb ella per tal de posar-li límits. Ara fa poc, jo estava treballant i ella em va reconèixer, es va presentar i em va donar les gràcies per la paciència que vam tenir amb ella. Em va explicar que està casada i té dos fills i que, gràcies al nostre treball, va poder reconduir la seva vida.

 

Mestre de tallers i Educador Social

Actualment ensenyes l’ofici a joves a l’Àrea Diürna i a adults al Prelaboral. També atens a  usuaris/es dels SRC i a joves que conviuen amb Trastorns Psicòtics Incipients. Quines diferències notes en l’actitud davant la oportunitat d’aprendre per aconseguir la inserció laboral d’aquests col·lectius amb realitats tant diferents?

Amb els usuaris de Prelaboral, que venen derivats des del Consorci Sanitari del Maresme per alguna malaltia mental, ens trobem amb un mur difícil de superar per molt d’ells que és acceptar la seva malaltia. Un cop fet aquest treball, els hi donem eines per enfrontar-se a la societat, mitjançant les habilitats socials i fent un treball cognitiu. Els hi permeten, posteriorment, adquirir hàbits saludables, agafar autonomia i autoestima a l’hora que adquireixen hàbits laborals, que en un futur els ajudaran a trobar feina.

Els usuaris de l’Àrea Diürna, generalment es troben amb el problema que són joves que tenen dificultats d’aprenentatge. Alguns són nouvinguts, que tenen poca formació i no tenen papers, coses que si les ajuntem fa que sigui un col·lectiu amb especials dificultats per aconseguir una inserció laboral. Altres, com els que ens deriven serveis socials o justícia, sí que tenen una petita formació i poden fer cursos com Programes de Garantia Social i, en alguns casos, un cop finalitzades les pràctiques, es poden incorporar al món laboral.

Els usuaris dels Serveis de Rehabilitació Comunitària i els que conviuen amb Trastorns Psicòtics Incipients van a un altre ritme. Tenen més dificultats i van més tranquils però, mica en mica, i amb el suport que els hi oferim, aconsegueixen bons resultats. Alguns, fins i tot, s’aventuren a fer els seus propis projectes. Això els hi dona confiança i els hi puja l’autoestima i, tot plegat, fa que els seus estats psicològics millorin i molts evitin ingressos psiquiàtrics. Alguns d’ells em diuen: “Toni mantenir aquesta activitat és estar sa, et dono les gràcies pel que estic aprenent”.

Com es gestiona, com a professional, la convivència entre acompanyar emocionalment i, alhora, la disciplina que requereix ajudar-los a aprendre un ofici?

S’ha d’anar amb molt de tacte sempre amb el que dius i com ho dius. Jo sempre intento fer una explicació tècnica i generalitzada i, després donar-los les eines per fer-ho. El primer cop els deixo que pensin i facin la seva. Uns se’n surten i altres no i fan preguntes o comenten que no poden fer-ho a les hores de que disposen. Nosaltres els assessorem en com millorar o complementar la seva feina, sempre animant-los i reforçant la seva autonomia i autoestima.

Moltes vegades els acompanyem a que ells mateixos es facin la seva pròpia agenda diària d’activitats per tal de que s’adonin de que sí que poden ocupar el seu temps en diferents activitats.

 

Tota una vida al CFP

Com creus que ha canviat l’atenció a col·lectius vulnerables durant els teus 35 anys essent professional d’aquest sector?

L’atenció ha canviat moltíssim ja que ara es treballa molt més en xarxa i es fan uns seguiments personalitzats que abans no es feien. S’ha guanyat en qualitat i també en recursos i la societat s’ha conscienciat de que aquests col·lectius s’han de poder d’integrar.

Si haguessis de donar un consell, després de tota la teva experiència, a algú que comença a atendre a persones vulnerables, què li diries?

A algú que comença a atendre a persones li diria que ha de poder transmetre tranquil·litat, pau i serenitat i, alhora, impartir coneixements a les classes o fent les activitats. Jo sempre faig un exemple perquè ells puguin veure com fer-ho i, després, els hi dono la opció de fer-ho sols. Si tenen dificultats els acompanyo i els guio. Així poden realitzar les tasques amb més autonomia i això es converteix en més autoestima, aquí es on nosaltres rebem el seu respecte i som un referent amb autoritat. Excepcionalment hi  han usuaris que, per la seva personalitat, busquen desafiar-te i no acceptar les normes, en aquets casos tan evidents hem de ser ferms i seriosos (no estar enfadats). Hem de posar límits primer de tot pel bé de la persona i segon pel del grup.

I a una persona que conviu amb una problemàtica de salut mental i entra al circuit per primera vegada?

Doncs, en primer lloc li expliquem les diferents activitats que tenim programades i el convidem a triar les seves preferències per tal de que se senti ben acollida anar agafant confiança , que conegui els companys i els diferents espais triats. Gradualment es van implementant més activitats. Hi han usuaris que necessiten omplir moltes hores del seu temps i d’altres als que, per les medicacions, els hi costa molt fer el dia a dia amb normalitat. Cada cas és diferent.