Entrevista: “Durant la meva etapa al CRAE em vaig adonar que volia dedicar-me a ajudar als altres”

Entrevista: “Durant la meva etapa al CRAE em vaig adonar que volia dedicar-me a ajudar als altres”

Entrevistem a la Laia, una noia de 21 anys que està fent pràctiques d’integració social al Centre Residencial d’Acció Educativa Mataró. Durant la seva etapa d’adolescència va passar per aquest mateix centre del CFP i després pels pisos per a joves que gestiona l’entitat. Ara ella és a l’altre banda del servei oferint suport als educadors que anteriorment havien estat els seus tutors. Ens explica com va ser la seva experiència durant el seu pas per aquests recursos i com va decidir la seva vocació professional.

 

Quan vas entrar al Centre Residencial d’Acció Educativa de Mataró?

Vaig entrar als 11 anys. Els meus pares no es podien fer càrrec de mi. El meu pare treballava molt i mai era a casa i la meva mare tenia un problema. Els avis tampoc podien estar per mi i els Serveis Socials de l’Ajuntament de Mataró van decidir que havia d’estar al CRAE. Vaig viure-hi durant cinc anys, fins que vaig fer 16.

 

Te’n recordes dels primers dies de la teva estada al centre?

Sí. Al principi era una mica estrany, perquè no coneixia a ningú. Després la situació es va anar normalitzant. Cada vegada em vaig anar sentint més còmoda, tot i que a vegades la relació amb els altres nois del centre era una mica difícil. Jo era molt tímida i influenciable i això no m’afavoria. Amb els educadors en canvi, vaig tenir-hi molt bona relació. Recordo especialment la Lídia Rubió, que va ser una de les meves referents.

 

Perquè vas marxar del CRAE?

Perquè només m’hi podia estar fins als 16 anys. Després vaig estar en un altre centre fins a ser major d’edat. En aquell altre lloc no m’hi vaig sentir gaire bé. Quan vaig fer 18 anys vaig poder anar a un dels pisos per a joves que gestiona el Centre de Formació i Prevenció.

 

I com va ser l’experiència d’estar al pis?

Doncs per una banda bé i per l’altra no tan bé (riu). Al principi vaig estar sola en un pis i tenia les meves rutines. Després va entrar una altra noia i va ser una mica com tornar al CRAE. La convivència té aquestes coses. No és el mateix estar tu sol, que neteges al teu gust, tens les teves coses ordenades tal com vols, etc. Al final vaig estar-hi dos anys fins que vaig llogar una habitació pel meu compte, que és on estic ara.

 

Durant la teva etapa al CRAE i al pis, ja tenies decidit el teu futur professional, oi?

Més o menys. Al principi vaig entrar molt jove i no sabia ben bé a què dedicar-me. Però després, durant la meva etapa al CRAE vaig adonar-me que volia dedicar-me a ajudar als altres. Llavors quan vaig acabar l’ESO, vaig fer un Cicle de Grau Mitjà de Dependència i actualment estic fent pràctiques aquí per treure’m el Grau Superior d’Integració Social. Em falta un any per acabar-lo i després vull anar a la universitat a fer el Grau de Educadora Social.

 

Perquè vas triar el CRAE per a fer les pràctiques?

Ho vaig demanar jo. A l’institut et proposaven alternatives però tu podies triar el centre que volguessis. Volia venir aquí perquè jo hi havia estat com a alumne i perquè també m’interessava treballar en un centre de menors. Crec que ara és el moment de retornar l’atenció i l’ajuda que em van donar a mi.

 

Darrerament hi ha hagut força controvèrsia sobre la manera d’actuar d’alguns educadors en aquest tipus de centres. Em refereixo al documental “Desemparats” que va emetre fa unes setmanes TV3. Què en penses?

No he vist el documental, però entenc que parla de maltractaments. De totes maneres, al CRAE jo no he viscut mai cap situació així. S’ha d’entendre que a vegades l’única manera de frenar a un noi o noia molt nerviós es mitjançant la “contenció”, però fins i tot aquesta mesura aquí no és massa dura ni freqüent.

 

Com creus que és en realitat la feina d’un educador o educadora social?

És una feina molt complicada encara que a vegades des de fora no ho sembli tant. S’ha de tenir molta responsabilitat, paciència i empatia. Però alhora porta molta satisfacció. Jo he vist la tasca que fan des de les dues perspectives, la d’alumna i la d’educadora. És per això que conec les dificultats que té.

 

Què els diries als nois i noies que ara mateix són al CRAE o a qualsevol altre servei tutelat?

Els diria que entenc que moltes vegades els educadors es fan pesats i també entenc que ells poden estar cansat o frustrats. Tot i això, el meu consell seria que intentin comprendre que els educadors no fan les coses per castigar-los sinó perquè és el millor per a ells i elles.

12

Tu també pensaves així abans?

En part sí. Jo era molt diferent abans. Però gràcies a la meva experiència em vaig anar adonant que ningú gestionaria el meu futur per mi. Em podien ajudar, però era jo la que havia de decidir la meva vida. Vaig canviar el xip i em vaig convertir en una persona més responsable i segura de mi mateixa.