“L’escolta sense el cos” reflexions de Laura Gómez, psicòloga del SRC Burriac

“L’escolta sense el cos” reflexions de Laura Gómez, psicòloga del SRC Burriac

En aquest moment d’incertesa total se’ns obre un escenari diferent en el que poder treballar i amb el que poder batallar. Després d’anys pensant que el treball psicològic amb els i les pacients dels Servei de Rehabilitació Comunitària no podia ser sense la presència del terapeuta, se’ns obre una realitat diferent.  Amb destresa ens hem hagut de reinventar i crear noves maneres d’intervenció.

Des del dia 16 de març tot l’equip va quedar confinat a casa amb la idea de només intervenir in situ als pacients que calgués. No ho hem hagut que fer cap vegada.

Vam crear un grup de WhatsApp de confinament amb els pacients que van acceptar aquesta proposta, amb la intenció de donar una continuïtat en la contenció grupal, que ajuda a la feina terapèutica, més enllà de la nostra intervenció. Cada dia s’hi envia una proposta de treball d’un tema diferent: jocs cognitius, lúdics, musicals, activitats de la vida diària i sortides virtuals. El cap de setmana es centra en activitats que proposen els/les usuaris/es lliurement.

També ens vam coordinar per a fer trucades a cada pacient, més o menys sovint, segons les necessitats particulars. Aquestes comunicacions es fan perquè el seu ànim no decaigui a través de l’escolta activa i  d’ajudar-los a endreçar idees, acompanyant-los i oferint-los reflexions.

També  vam decidir fer videotrucades. Moltes les esperen amb emoció i es preparen com si anessin al SRC. És un moment especial per ells i elles. I, per últim, la nova pàgina CFP des de casa, que dona contingut per poder treballar online.

Amb aquest canvi de sinergies i mètode, l’horari laboral s’ha tornat molt elàstic. Els temps de treball depenen de la necessitat de compartir i de l’emergència de la situació i, és evident, que no és el mateix transmetre preguntes i idees telemàticament que parlar de tu a tu, fet d’aquesta manera captar i aclarir matisos es fa imprescindible. I aquesta elasticitat s’ha de gestionar en paral·lel a la vida personal a casa. Treballar, per exemple, amb els teus fills i filles demanant ajuda per fer tasques de l’escola. Així com portar de la millor manera possible els dies que tu tampoc estàs bé, per la incertesa i l’ angoixa que genera la crisi sanitària.

Mai hagués pensat que amb aquestes eines els pacients es poguessin mantenir estables. I, de moment, amb daltabaixos, tots van fent. És difícil entendre la realitat que estem vivint: només amb la veu, tots/es van fent després de 60 dies i les relacions s’han consolidat en la distància en molts casos.

La nostra tasca d’animar-los a no decaure, a mantenir-se actius i estables… Un repte amb molt bons resultats. S’obre una manera de treballar diferent per mantenir estables als pacients que es tanquin a casa en un futur i/o als pacients que no estan en el moment d’iniciar un treball clàssic al SRC.

Per fer-ho és necessari que seguim treballant i, encara més intensament, els coneixements digitals dels i les pacients i la possibilitat de tenir accés a aquestes eines.

Per últim, no volia acabar aquestes reflexions sense agrair-vos a tots els que heu col·laborat aportant idees i us heu posat per poder crear aquest nou dispositiu, a tots els que us esteu deixant la pell… Moltes gràcies per la vostra professionalitat i el vostre desig bolcat sobre la feina. Amb això es mouen muntanyes.

A seguir endavant… sense defallir.

Un pas enrere només per agafar aire…